Television IP kills analogic television star

La televisió IP, una alternativa de futur

La televisió IP o altrament anomenada televisió sobre el protocol IP és un mitjà de comunicació que utilitza els sistemes de distribució per subscripció de senyals de televisió o bé vídeo utilitzant les connexions de banda ampla sobre el protocol IP.
Aquest tipus de televisió, que es basa en el video-streaming per a desenvolupar-se, esdevindrà en un futur no gaire llunyà, una tecnologia innovadora que transformarà la televisió actual.

Aquesta tecnologia aporta un seguit d’avantatges als seus usuaris ja que els continguts són especialitzats, segons les demandes i necessitats de cadascú .

La personalització comporta el pagament per cada vídeo sol·licitat que es descarregarà automàticament. Així l’usuari podrà, a través d’una guia, seleccionar els continguts que desitja i aquests es guardaran en el seu ordinador permetent la seva visualització tantes vegades com desitgi. Aquest tipus de televisió permet un tipus de televisió a la carta de forma instantània i perdurable. Una autèntica revolució televisiva a Internet.

La fi de la televisió analògica... i potser la digital

La televisió, tal i com la concebem ara té els dies comptats. L’analògica d’aquí uns anys serà substituïda per la digital. I la digital, si continuen els hàbits de consum concrets i especialitzats dels usuaris podria quedar rellevada per la televisió IP que ofereix l’univers cibernètic. Tot i que personalment, crec que en serà un bon complementari.

Senyores i senyors el futur televisiu ja és aquí.

Love or Hate? Copyleft or Copyright?

Del Copyright al Copyleft
La cultura està patint un procés progressiu d’apropiació. Els drets dels usuaris per manipular i participar en la cultura cada vegada són més limitats. Però per fortuna, un nou sistema de protecció més liberal ha aparegut en els últims anys: el copyleft.

El copyleft va sorgir amb la intenció de crear un punt d’inflexió al domini totalitari del copyright. El copyleft pretén situar a l’usuari al centre de la cultura –i no al seu marge com a simple consumidor-.

Aquest defèn la flexibilització de les lleis de la propietat intel·lectual, per això es presenta com una alternativa a la progressiva apropiació de la cultura que fomenta el copyright.

El copyright remet al dret fins ara privilegiat dels autors a restringir les copies i els usos sobre les seves obres, en canvi el copyleft remet també a un dret –que tota la societat té- de fer ús d’aquestes obres. Així doncs el copyright es basa en limitar els usos que la societat pot fer de les obres i el copyleft permet el màxim ús possible d’aquestes.

Per tant, el copyright fomenta “la prohibició” i el copyleft “la permissivitat”.

Aquestes dues visions antagòniques remeten al concepte de cultura -i a la importància de l’autor, els usuaris o els ingressos- i la distribució i els usos de les obres de creació.

Una cultura de tots i per a tots
La cultura és un valor global que ha de compartir la societat i no només el seu creador. Els usuaris tenen tot el dret a participar-ne sense quedar-se al marge com a simples espectadors. Això no vol dir que l’esforç individual de creació d’una obra innovadora s’hagi de menysprear. Al contrari, s’ha de valorar i recordar l’autor però sense que aquest s’apropiï totalment de la seva creació.

Per tant, és necessari trobar un punt mig, aquell en què es valori el treball de l’artista i alhora se’n pugui fer un ús no lucratiu de les obres i al meu parer, el copyleft es presenta com una bona solució per resoldre aquesta situació.